Lleons – Escòria

L’entrevista d’avui és molt especial perquè qui la protagonitza són dos intèrprets que s’estrenen amb Bao-bap. El Gonzalo Paris és un fragatí que porta uns anys als tallers de l’Aula de Teatre de Lleida i se li noten les taules, però la Gènia Uteeva trepitjarà per primer cop un escenari i defensarà la seva escena amb ungles i dents. Segur que alguns la coneixeu perquè us fa suar de valent a les seves classes. Els dos comparteixen la passió per l’esport i veurem si aquesta casualitat genera química en aquesta escena de “Lleons”, de Pau Miró.

BAO-BAP TEATRE: De la primera escena que fareu amb Bao-bap, quina frase en destacaríeu?

GÈNIA: “Si m’agrada com balles engego les rentadores.”

GONZALO: “M’aniria bé tornar a casa amb la camisa neta. Puc pagar molts diners.” És una frase que descriu el joc del gat i la rata: qui és la presa i qui és el caçador?

BBT: Presenteu-nos els vostres personatges i expliqueu-nos una mica aquest “Lleons”.

GONZALO: Una nit, en una bugaderia familiar, arriba un noi de la zona alta de la ciutat amb una camisa plena de sang que vol rentar. El noi l’interpreto jo. L’endemà al matí, un inspector seguirà el rastre de la sang fins a la bugaderia. A partir d’aleshores, les coses començaran a transformar-se a una velocitat vertiginosa.

GÈNIA: Però a Escòria ja no veurem res d’això. Veurem precisament l’escena del principi, on el noi entra a la bugaderia on jo, la Filla, estic llegint un llibre a la llum d’una llanterna. Jugo amb ell a un joc de seducció per acabar amb el meu avorriment.

BBT: Algun motiu en especial per dir que aquests personatges són escòria…

GÈNIA: La meva és avorrida, està adolorida i molt sola. M’ha costat entendre els motius de perquè fa allò que fa. Té la ment pervertida, crec…

GONZALO: El meu és misteriós i impulsiu, però molt carismàtic. És un personatge que ve de cometre un delicte (o això sembla), està acorralat i intenta agafar-se a un clau roent i treure suc de la situació.

BBT: I què tenen de vosaltres mateixos els vostres personatges?

GÈNIA: Per sort no recordo haver viscut mai res semblant a aquesta escena, jeje… Però suposo que li agradarà a les persones xantatgistes, que d’aquestes tots en coneixem massa…

GONZALO: Em recorda a quan coneixes una persona especial, és evident que hi ha atracció i ningú és capaç de donar el primer pas. A vegades jutgem per les aparences i volem aprofitar qualsevol situació per aconseguir allò que volem… o fins i tot n’hi ha que ho fan per diversió.

BBT: Sou nous al grup, però amb experiències diferents sobre els escenaris. Què heu aportat l’un a l’altre?

GONZALO: És una persona alegre i simpàtica. Ha estat fàcil corregir-nos mútuament i variar l’escena dia a dia. I ens hem inspirat en els personatges pintorescos de “Hotel Budapest”.

GÈNIA: És una persona molt creativa, aporta les idees a l’escena i això fa que millorem tots dos.

BBT: Si tot ha anat tan bé, l’escena no ha degut suposar-vos un repte, oi?

GONZALO: Al contrari. El caràcter canviant del personatge i la forma d’utilitzar l’espai en harmonia amb la intenció de l’escena… costa! I també canviar la veu en alguns moments és difícil, com quan estàs enfadat i procures que l’escena no quedi sobreactuada. Ah, i els silencis… que provoquen moments de tensió on serà difícil predir què passarà.

GÈNIA: Comparteixo els mateixos problemes i hi sumo que trobo que el paper és molt complicat, és un personatge que mostra una cara oculta que costa de veure, i més amb els meus ulls ametllats!

Fotografia: Llorenç Siscart @infinite_siscart